Una nit d'aquelles - relat

          La cridòria i les porrades que m'arriben de la cuina em desvetllen. Amarat de suor em llevo i amb insòlita temeritat me n'hi vaig de cap, tot i que només vaig abillat amb els calçotets.

          M'aturo i aguditzo els sentit de l'oïda. L'escàndol ve de l'exterior, de l'escala. Continuo a les palpentes fins a trobar el llum del rebedor. Que n’és de fort aquest llum i quin mal d'ulls. Encara no hi veig prou bé per ensopegar amb l’espiell. Palpo, el trobo i observo. De moment no hi veig res. Només sento enrenou. Posaria la mà al foc de que els veïns de dalt han tornat a beure com a filibusters. Sembla que s’han deixat les claus i com que no poden obrir la porta, es dediquen a atonyinar-la i a bramar amb els amics que els han acompanyat fins l'entrada de casa, confiats de que el fill, qui de manera indubtable dorm, els sentirà i anirà a obrir la porta fent-los passar dins.

           Aquests energúmens del pis de dalt només fan que braolar. Fa només uns dies, vam haver de trucar als cossos de seguretat. La meva dona i un servidor estàvem convençuts que aquella tarda el pare matava al fill. Només sentíem que reprimendes, reganys i trencadisses. Quan van arribar els Mossos, van demanar per nosaltres. Amb tot l'aldarull que provocaven, els de dalt no podien sentir el timbre i no hi havia manera de que els obrissin la porta d'entrada. Els nois d'Esquadra ens van jurar i perjurar de que no els explicarien que havíem estat nosaltres qui els havien avisat. Ni la meva dona ni jo volíem litigis amb aquesta gent i menys tenint el nen.

         La calma no va entretenir-se a regressar i des del balcó, vam veure mig amagats, darrere unes heures, tots dos mossos allunyar-se fent via envers el passeig principal, on havien aparcat el vehicle. Per desgràcia, no es va produir cap detenció. Tanmateix, els inquilins del pis de dalt, van ser prudents durant uns quants dies i van saber estar amb la boca closa.      

              

             Sento com obren la porta des de dins i tot el bestiari entra al domicili. Torno al sofà. Els de dalt, comencen a reduir la magnitud de la disbauxa fet que em fa adonar de com els veïns del costat tenen d'elevat el volum de la televisió. No entenc com, a la una de la matinada i a diari, tenen la santa barra de tenir la televisió amb el volum tan alt. I el que resulta incomprensible és que cap dels altres veïns, els hagi cridat l’atenció.

         Començo amb els artells a efectuar petits copets a la paret com a mètode teòricament infalible d'avís entre veïns. Continuo insistint amb el procediment mentre vaig augmentant la potencia i tot boig, persevero en aquesta empresa fins que acabo amb els punys i els artells desfets de tan percudir la paret que ens separa dels veïns. No hi ha manera. El que hauria de fer és trucar a l'otorinolaringòleg i enviar-los-el.

        Va ser per aquest mateix motiu, el de tenir uns veïns adjacents tan sorollosos, que vam haver de fer obres a la nostra habitació. Amb el sogre, vam estar ben bé una setmana per folrar totes quatre parets amb pladur. La meva dona i jo, n’estàvem ben tips d’haver d’escoltar roncaderes, ventositats i d’altres privacitats, tot i utilitzar taps per a pernoctar.

          Mireu si els tenen grossos, que el més curiós de tot és que un vespre se'ns va passar per pocs minuts l'hora màxima legal de tocar el nostre Petrof i van començar a percudir la paret fronterera amb l'instrument. La meva dona i jo, estàvem tan encaparrats en el fet de que aquella peça per a piano a quatre mans ens havia de sortir a la perfecció que just en el moment que sentíem els cops a la paret, tot plegat ja retrunyia. 

          Ara sembla que han tancat el televisor. Deuen haver decidit anar a dormir. Finalment, em podré posar a descansar. Tot i que em toca dormir al sofà un altre cop, no em resulta cap inconvenient el tancar els ulls i dormir fins que soni el despertador. Un dia el nen em va prendre la meva zona del jaç i la dona el va preferir. Ella no es va queixar, i el nen no ha tingut ni una sola nit la deferència de deixar-hi descansar a son pare. Hostes vingueren que de casa ens tragueren. Això és el que diuen. De ben segur que la mamà i el nen, els dos juntets ara allà al llitet estan dormint com a dos troncs.

          Ajaçat, veig el llum de la cambra on dormen la meva dona i el nen encara encès. Que estrany. Deuen estar llegint contes o potser només llegeix la meva dona. El nen hauria d'estar dormint a aquestes hores que demà hi ha escola i jo començo a necessitar descans d'una manera urgent.

          Em ve la soneguera. De gairell veig com la porta del menjador s’obre amb parsimònia i una llum m’enlluerna. I ara què punyetes passa?. M’aixeco de nou i la meva dona em diu que torni a dormir. Em fa saber que només ha vingut a buscar el termòmetre, que havia deixat al costat del llum petit de la llibreria. El nen està calent. Que torni a dormir, em diu!. Carall. Encara no he aclucat l'ull i ja són les tres de la matinada.

      Mig endormiscat sento córrer aigua. Sembla com si el pis s'estigui inundant. Em descotxo i d'un salt em llevo. Camejo però no em remullo els peus. Paro atenció i constato que la fressa ve de la cambra de bany. No em puc creure que ja sigui hora d'anar a treballar. Veig el llum que s’esmuny per l’escletxa que deixa la porta ajustada. Entro i veig la meva dona amb el nen a la banyera. Té molta febre i intenta que li baixi amb l’aigua tèbia. Li pregunto si falta molt per què acabin que he d’anar a treballar. M'etziba de tornar al sofà a dormir, que és dissabte i em venta que faci el favor de sortir d'escena, que encara l'atabalo més del que ja ho està.

           M’ha tret un bon pes del damunt. Ara que sé que és dissabte, podré dormir fins que el cos em digui prou. El nen de ben segur que demà passat ja estarà bé. Això deu ser un d’aquests constipats que s’agafen arrel d'aquests canvis tan radicals de temperatura que últimament tenim. Durant el dia fa tanta xafogor que sembla que estiguem en ple mes d’agost i per la nit, baixen les temperatures en picat, de manera que dóna tota la sensació de viure en la temporada de Nadals.

           A diari la meva dona em diu i rediu que faci el favor d’encendre la calefacció cap al vespre. I com que veu que no li faig cas, més d’un cop l’he enxampat manipulant la rodeta de la temperatura ambient del nostre pis per tal d'ajustar-la a l'escalf adient. Penso que és una exagerada amb això. I amb tot en general. Les dones tenen aquestes coses. Ara però, la meva dona tindrà la paella pel mànec: el constipat del nen serà tot per culpa meva.

           Me’n torno una estona més al sofà, a veure si puc tancar els ulls i descansar. Només demano una curta treva.

        Enmig d’un camp de roselles, dalt d’un turonet i dret al meu costat, un alienígena de forma reptiliana, prova de comunicar-se amb mi. M’escridassa just a l’orella, perquè es deu pensar que quan més cridi, més podré entendre la seva llengua. La realitat és que ben bé no sé què és el que vol expressar. Sembla força atabalat perquè també gesticula enèrgicament. Potser intenta manifestar que ha perdut als seus congèneres i que no troba la seva nau. Ataüllo l’horitzó. No veig cap altre alienígena, ni cap varietat d'aeronau, ni cap indici de marques d’aterratge de cap tipus d'aparell volador. On deuen haver aterrat? Quina espècie tan poc solidària, que abandonen els seus congèneres a la seva sort en qualsevol indret. Quan més intento desxifrar què és allò que amb tanta urgència l'alienígena em vol donar a entendre, menys aconsegueixo descodificar-ho. Cada cop més, la sargantana s’esgargamella, s’esvalota i braceja. No sé si em deixarà sord, però a la que em despisti em clavarà una bona plantofada.

           Bufa!. La meva dona m’ha despertat de cop d’un bon calvot. Aquesta llum de dia que entra per les escletxes de les persianes em cremarà els ulls. Per què crida tant?. Cony!, que no són ni les vuit del matí. No para de bramar. Diu que faci el favor de dutxar-me ara mateix i que els porti a l’hospital. Al nen no li baixa la febre ni que el posés dins el congelador. S'han passat la nit desvetllats, amunt i avall i m'etziba que per variar no me n’he assabentat de res. I afegeix que vaig totalment a la meva i que estic aïllat de la realitat.

           M'assec a la tassa del vàter mentre faig córrer l’aigua de la dutxa. Reflexiono mentre em desperto. La dona sempre m’aclapara amb el tema de que mai m’assabento de res, que sempre vaig al meu rotllo. Però quan li demano que m'expliqui, el perquè davant d'un fet reacciona d'una manera en concret, perquè no ho entenc, es posa com una fera i perd els papers.   

  
          Al cotxe, la meva dona m’amarga sense atur. Que estigui atent als semàfors, que vigili amb el cotxe del davant, que controli l'automòbil del darrere, que no freni amb brusquedat que el nen vomitarà, que prengui les corbes més obertes que si no el nen es marejarà, que observi els vehicles dels laterals que qualsevol topada atabalarà al nen. L’única manera de fermar-li la bocassa, és trepitjant l’accelerador com un boig i de la mateixa manera que en les pel·lícules de persecucions entre policies i lladres, sortejo cotxes, semàfors, arbres, iaies i el que faci falta. 

          Aparco prop de l’hospital. La meva dona s’ha quedat pàl·lida con un ciri Pasqual i amb prou feines la sento respirar. Hem sap greu però a grans mals grans remeis. Sota tanta pressió, tinc la sensació que a vegades el meu benestar mental penja d’un fil. I només faltaria això quan veig, amb tota claredat, que la meva dona no gira rodó. Aquesta intensitat i obsessió per absolutament tot i sobretot el nen, no pot ser un signe de salut de cap de les maneres. Em giro i veig al nen dormint plàcidament al seient del darrere.

            Tresquem vers l’entrada d’urgències de l’hospital. El nen, tot plorós, alça els bracets amunt. Vol que el porti a coll perquè no pot caminar del mal que li fa tot el cos. La meva dona va uns quants metres endavant. Avança amb el cos quasi en pla horitzontal, el cap molt per davant del cul i els peus. Aquesta és l’ansietat que la caracteritza. Tot plegat seria més ergonòmic i aerodinàmic si s’hagués abillat amb un xandall running i s’hagués calçat amb unes Nike Air Max. Tanmateix, encara porta el pijama i les sabatilles. Amb presses i fixacions, ja se sap.

            Entrem directament a la sala d’espera principal i la meva dona assenyala els seients de l’esquerra per tal que seiem, i es posa l’índex als llavis perquè callem. L’estança és plena de gom a gom, i la feina és nostra per trobar dos seients buits, que estiguin un al costat de l’altre, i a demés que estiguin prop de les guixetes per tal de poder veure i controlar el que fa la mestressa. La meva dona, a cops de colze, s’obre camí fins a les dues úniques guixetes d’atenció al nouvingut que hi ha. No sembla que hi hagi cua, i la meva dona lliura la documentació a través de l’obertura del vidre que separa els despatxos de la resta, i mou els llavis amb la màxima celeritat que li resulta possible explicant, se suposa, la seva aventura nocturna. L’home que l’atén,  la contempla amb cara de peix bullit. Fa un moviment lent amb la mà dreta i segella uns papers d’ingrés que lliura junt amb una polsera numerada, unes etiquetes amb una banda lectora, i la documentació que ha rebut de la meva dona per a registrar l’entrada del nen. Amb veu d’ànec, indica a la meva dona el que és de calaix: que la polsera i les etiquetes són pel nen.

         La meva dona s’acosta on ens trobem asseguts i m’esbronca per no haver agafat tres seients seguits. M’aixeco per cedir-li el lloc, però abans d’adonar-nos-en, s’asseu una vella. Aquesta, mentre m’ho agraeix, va fent fortes tibades de les puntes de la meva camisa i em tracta de jove. La meva dona, vermella com un pebrot, se la mira amb ulls esbatanats, però no es veu en cor d’emetre cap mot. I si no gosa, no és per manca de ganes, perquè veig com les seves mans es van convertint en punys i cada cop es troba més a prop de la senyora. Simplement és per no trasbalsar al nen.Pels altaveus ens avisen pels cognoms del nen i ens indiquen d’entrar al departament número quatre. Correm com si no hi hagués un demà.

         Dins del despatx hi ha dos homes amb bata blanca. Un a l’ordinador i l’altre assegut al seu costat amb expressió confosa . El de l’ordinador, que segueix teclejant sense alçar el cap, formula tot un seguit de preguntes de manera irreflexiva. Aquí tampoc goso obrir la boca i menys quan la dona ja s’ha dut enèrgicament l’índex als llavis. Un dia es farà mal.

           Per la cara que fa la meva dona, intueixo que l’interrogatori que efectuen és el mateix realitzat a les guixetes d’ingrés. Si posessin una màquina amb pantalla tàctil per anar responent les preguntes sorgides pitjant l'opció més adequada entre totes les facilitades, el resultat seria el mateix i tots faríem més via. La màquina dispensaria els tiquets codificats i la pantalla gran de numeració a la sala ens aniria distribuint per les sales petites.

            Ens envien a l’àrea de pediatria que es troba a l’altra punta de l’hospital i amb el nen a coll, comencem a resseguir tot el laberint de corredors al galop. Xamba que les diferents direccions a prendre es troben ben senyalitzades. Ja sabem cada ú de nosaltres com van les coses en aquest país. Tot s’ha de dir que fa poc que aquest hospital ha estat remodelat i, cosa insòlita, ho han sabut fer bé, a despit de les pluges d’idees surrealistes que com d'habitud cauen a les regidories d’urbanisme i els nyaps d’execucions que solen dominar el sector de la construcció.

      Seiem en una sala ben menuda. Les parets són plenes d’enganxines monumentals de dibuixos de Disney. Diversos pares i mares consolen els seus infants piocs. Els més petits que bramen a ple pulmó, són bressolats de manera impetuosa i insistent. Com si aquell sacseig esvalotat hagués de contribuir de forma efectiva al seu menester de pau i salut. La canalla de mitjana edat, expressen el seu malestar sense embuts, a través d'un marraneig constant que arriba a calar els nervis amb profunditat. Els més grans de tots, ben vermells i amb els ulls mig closos per les febres elevades, seuen enganxats als progenitors sense moure's ni piular.

           Abans de poder estacionar les nostres natges damunt de tres seients en línea, a través dels altaveus ens avisen pels cognoms del nen. Passades les portes batents, entrem al box que assenyala la infermera que ens rep a l'interior. Prop de la llitera estant, faig directament un pas enrere per tal que la meva dona tingui tot l'espai necessari per esbravar-se en qualsevol dels sentits que decideixi. La meva dona ho veu i atura a temps, el gest de dur-se l’índex als llavis. El nen, sense que ningú li ho digui, ha pujat dalt la llitera de reconeixement i s’ha tret la samarreta i les vambes que seguidament lliura a sa mare.

           Al cap de força estona i un cop la meva dona ha tapat al nen amb el meu gec, perquè pateix per totes les temperatures, les de fora, les de dins i les de l’interior, entren en bloc tot d'infermers al box. Aquests, com un exèrcit maniobrant de forma mil·limètrica, prenen la temperatura al nen, el pesen, li prenen mides i formulen tot de preguntes aparentment retòriques que la meva dona respon de manera eficient. Tots ells, prenen bona nota de totes i cada una de les rèpliques.

            Surten del box en comitiva i entra a escena la doctora. Saluda, camina, i efectua el reconeixement del nen com un autèntic ciborg. En un silenci absolut, l’ausculta per davant, per darrere i per tota la longitud de l’engonal. Observa la gargamella i ambdues oïdes del nen amb absoluta efectivitat, i realitza el tacte dels ganglis i les vísceres alienada, però amb diligència.

         La facultativa surt del box i rabents tornen a entrar a escena els infermers, que romanien fora, expectants a qualsevol indicació per part de la metgessa. Amb professionalitat impecable, ens faciliten les receptes dels medicaments que li són necessaris al nen, signades al vol. Ens comuniquen que de moment el donen d’alta, malgrat no podrà anar a escola durant uns dies i afegeixen que en un principi no hi ha d’haver cap problema, però fos el cas de que la farmàcia no ens pugui dispensar algun dels productes per qualsevol raó, que tornem directament que ens canvien la recepta.

         Sortim esverats al carrer. Dins d’una mitja hora tanquen totes les farmàcies i no sabem si n'hi ha cap de propera. El nen demana seure en un dels bancs perquè diu que se sent cansat i s'ofega. La meva dona em diu que ha clissat una apotecaria al final de tot del carrer de pendent ascendent i que segui al banc a fer companyia al nen.

            Cuita cap a la botiga fins que només és un petit punt llunyà. En un mirar i deixar de mirar al nen, veig que la meva dona torna a la mateixa velocitat i passa de llarg en direcció a l'hospital. M'explica amb quatre paraules que la farmàcia es nega a dispensar un medicament la recepta del qual indica trenta unitats en comptes de vint i que torna a l'hospital a canviar les receptes.

            Cansat però amb calma, reflexiono. La meva dona és neuròtica com la que més. Però no sabria què fer sense ella. Amb quina eficiència ho resol tot plegat. Probablement jo encara estaria traient el pijama al nen per a vestir-lo. La meva dona torna per a passar de llarg en direcció a la farmàcia. Quan la tinc a prop li regalo els llavis perquè em faci un petó però crida que ara no té temps que després.

            Sospiro i em deixo caure assegut al banc. Em truquen al mòbil. Qui coi deu ser ara?. La veïna del pis de baix. Em demana tota plorosa que sota cap circumstància tibem les cadenes dels vàters de casa nostra. Sembla que hi ha hagut una fuita d'aigua i té el pis amb un pam d'aigua d'un color indefinit i tot de cagarulles surant.