Els temps que corren (III)

                       Avui la Bruna feia cara de no haver descansat gens. Quan li he dit de llevar-se perquè el despertador havia sonat, s'ha aixecat del llit, ha anat directament a la cuina, ha tancat la televisió i s'ha fet la llet amb els cereals sense obrir la boca. M'he atansat a ella mentre esmorzava però ni m'ha vist. Ha passat de llarg pel meu costat, s'ha dutxat i m'ha esperat a la porta de sortida, amb la mateixa expressió a la cara que la que tenia quan s'ha alçat del llit.       

    

                       Tots dos en el cotxe per anar a les nostres respectives feines. El silenci ha estat sepulcral i més el Marcel no hi és amb nosaltres. Aquesta setmana ja ha començat vacances i està amb els avis a la costa.            
                    

                      Pitjo les tecles del mòbil per trucar a la Bruna. Ja m'he assabentat del què necessitem per poder fer avui mateix la declaració. 

-Bruna, creus que podràs ara sortir mitja horeta de la feina perquè anem a Tresoreria?

-Si va Mateu. Espero que només resulti mitja horeta perquè aquests llocs se'ls acumula la gent, sigui perquè hi ha molta gent que necessita fer gestions, sigui perquè són més lents que cargols i tortugues junts.         

             

                   Just en sortir de l'empresa, he passat amb el cotxe per damunt d'un ferragot del pàrquing i s'ha clavat a la roda posterior del cotxe de la banda de la Bruna. La mare que ho va matricular tot plegat. A mesura que vaig circulant, vaig sentint el pfffffffsssss dels nassos. Havia de ser ara, punyeta. No hi havia un altre moment millor perquè passés. Portant el cotxe d'aquesta manera, no puc anar escopetejat i trigaré força estona a poder recollir la Bruna.

                         Aturo el cotxe davant la porta de les oficines i la Bruna ja s'acosta amb ulls esbatanats.  És molt expressiva i ja ho ha vist.  

-Déu Sant Mateu. Avui no ens passaran més coses perquè el dia no és prou llarg.

-Bruna, agafa-t'ho amb molta paciència. Ara anem a Tresoreria, on amb aquesta clau que et facilito ara mateix a través del teu e-mail, donaran accés als gestors per tal que et puguin fer la Declaració.                         

                     Tornem a passar tot el viatge en cotxe ben callats. La calor d'aquest estiu tampoc ajuda gaire als ànims. A poc a poc, arribem a Tresoreria i gràcies a Déu, que trobo un forat per deixar el cotxe just al davant. 

-Vinga Bruna. Ja hi sóm.

-D'acord Mateu. Véns amb mí?

-No puc. Primer, perquè aquí on he deixat el cotxe està reservat per invalidesa. I segon perquè mentre tu fas les gestions que hagis de fer, jo vaig a canviar la roda al cotxe. 

-Mateu, recorda utilitzar el gat, que ja ens coneixem. Ets capaç d'aixecar el cotxe com va fer en Superman quan era petit amb el camió dels Kent.        

 

                     La Bruna sembla que se n'ha anat mig emprenyada. Però només en fa la cara. Això és que li volten un miler de coses pel cap i no ho pot aturar. Quina calor, per Déu. Ara he de posar el gat, aixecar el cotxe i obrir el maleter; treure la roda de recanvi i posar l'altra.
                          

                       Caram. Fa estona que he canviat la roda i la Bruna encara no ha tornat. Què deuen estar fent? 

 -Hola Mateu. Ja sóc aquí i sembla que fa estona que has canviat la roda. I això que m'havies dit mitja horeta. No sé si ets radicalment optimista o inconscient. Una hora i mitja per tal que amb un codi donin accés de les meves dades als gestors!. Estic ben negra.

-Va, que ara anem a la feina. Recorda'ls que no hi vas aquesta tarda. Hem d'anar als advocats.

-Si, i després a les notes d'escolars i extres, parlar amb el ginecòleg, a cal dentista...

-No puc anar més ràpid perquè la roda només permet a vuitanta...

-Doncs que vols que digui Mateu. Avui no arribarem enlloc.

-Al final de la llista de coses que s'han de fer avui, hauríem d'incloure el taller, a veure si em poden salvar la roda perquè anar a 80km/h no ajuda gaire ni en un dia com avui, ni en el ritme de vida que portem.