Potser una crònica?

Viure trist és romandre en el passat,

 fer-ho angoixat és córrer massa ràpid envers el futur. 

Enceto el dia amb presses.

                        M'he adormit i estic neguitosa perquè encara he de fer un munt de coses abans d'agafar la nau de passatgers que em portarà a la Metròpolis Central.

                        Aquesta d'avui,  no la puc perdre de cap de les maneres. Una companya m'espera per desvirtualitzar-nos i no m'agradaria causar una mala impressió de primer moment. De fet, no m'agradaria donar un mal efecte en cap moment ni aspecte. Espero i necessito agradar-li. Per què ella m'agrada a mi. 

                        

                         Tinc pensat passejar amb ella per l'ampli bulevard que hi ha davant del temple- museu romànico-gòtic, ara  destinat a la robòtica dels avantpassats. Aquesta tarda, el passeig serà ple de petits museus en memòria dels llibres en paper, i d'escenaris on es faran alguns remembers i es debatrà el com podem fer perquè els nostres joves deixin de llegir tanta ciència-ficció, i es dediquin amb fervor a les tasques de nanotecnologia i enginyeria que es mostren a tots els audiovisuals de l'actualitat. L'activitat cultural d'avui a la Metròpolis, l'encaminen vers al Fantasy, un dels temes centrals durant dècades, i potser ja algun segle, de la Fira del llibre en Català.

                          En un d'aquests escenaris hi haurà bons autors i de ben coneguts que, tot i que se'ls demana que deixin d'escriure sobre ciència-ficció, no poden aturar-se. Els nostres joves van de bòlit endrapant totes les seves col·leccions. Entre aquests autors hi ha el meu de fa un temps. Aquell que quan topes amb els seus llibres, siguin del gènere que siguin, et fa perdre el món de vista, perquè et fa sentir que teniu inquietuds molt semblants, i que amb la lectura dels seus escrits et mena pels camins sans per trobar les respostes adients. Aquell amb el qual descobreixes l'angoixa aclaparant, per la por de en un dia desaparegui tot allò que va escriure, o bé que decideixi no escriure més. L'autor que pot provocar verdaders holocausts en diversos aspectes i que és capaç d'arrancar els següents mots d'un perla, qui amb poca cosa diu tant "Només vull tenir-la un altre cop als meus braços, quan ella vulgui ja m'està bé. Gaudeixo de cada vegada com si fos la darrera, perquè tinc por que tot acabi de la mateixa manera que va començar" (1).

                        A les escales del temple trobo a SEs44. L'aroma i repòs que desprèn en la salutació, és com el d'un camp de flors petites que dansen amb la brisa. El mateix que emana quan ella camina. Delicadesa i elegància que acompanya el suau brunzit de la seva veu melosa. Assegudes m'explica passat, present i futur. Insisteix en la seva fragilitat, però percebo en el seu interior, la solidesa d'una columna dòrica que es troba en constant lluita. Me l'escolto sense retirar la mirada. En cap moment se'm fa estranya, tot i que és el primer cop que ens veiem i compartim intimitats. Tant de bo trobés més sovint tanta sinceritat, transparència i obtingués tanta atenció.

                        

                        Ambdues visitem el mateix autor. Intercanviem impressions, acudits i rialles. 

                        Hagués continuat amb la companyia. No sé si en algun moment, el cos, el seny o el sentit comú, m'haguessin dit prou. Qui sap si quelcom grinyolava. Tal vegada, el pensar que tant goig i il·lusió concentrats, ja havien fet la seva feina i tot allò que s'hi sumava, ja era un luxe de rics. 

                       Sempre que deixo la Metròpolis m'envaeix l'ombra de la pena, i sovint dubto que sigui pel fet que hi deixi més del que m'enduc. Però hi ha cops que no em sento saciada, tot i que hi vaig viure molts anys. 

                        Potser la darrera abraçada. 

                        Amb el cap cot i caminant depressa, em vaig allunyar. És l'única manera que la pressió en l'horitzontal de la part superior del nas amb els llagrimals no vagi a més.

Muralla de Barcelona

(1) Extracte del llibre "El Rei del Món" de Salvador Macip