La meva foto
Rosa Roger
Soc Tècnic en Empreses i Activitats Turístiques, en Comerç Internacional i estudiant de la UOC de Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades. La ferma experiència i el know-how en l'àmbit del Comerç Internacional i el coneixement de diverses llengües, em permet desenvolupar un ampli ventall de tasques de manera eficient i gaudir d'un perfil força adequat per a multinacionals. Participo de manera activa com a Community Manager i agitadora de divulgació cultural amb passió i fort compromís envers la ciència i les lletres.

Phantasmagoriana I

 

El 12 de juny de 1816, John Polidori va baixar a la ciutat i va subscriure’s a una biblioteca ambulant. Al cap de cinc dies, registrà al seu diari que “les històries de fantasmes les comencen tots menys jo”.

Qui sap quan van començar a llegir tots plegats. Al vespre d’aquell mateix dia, Polidori dormí en un hotel, i així ho feu també la nit següent, quan “intentava tornar a casa en una nit de llamps i trons”. Pel camí es va perdre i la policia el reconduí a la fonda. Potser les lectures començaren dos dies després (“Shelley i jo vam tenir una conversa sobre principis, si un home havia de ser considerat només un instrument”). Una bona introducció per a una nit de contes de fantasmes i una font de motivació per a continuar-los llegint al llarg dels dies següents.

És molt possible que la nit a Villa Diodati, tal com la imaginem, no hagués tingut lloc en absolut. Però el llibre hi era, això és cert i, el més plausible era que provingués de la biblioteca ambulant de la ciutat, a la qual Polidori s'havia subscrit. A partir d’aleshores, els fantasmes, el destí i els principis de la vida esdevingueren una creixent preocupació, fins al moment en què, segons l’entrada al diari de Polidori del dia divuit, “A les dotze en punt començaren a parlar fantasmalment”.

El recull de Fantasmagoriana havia estat publicat a París pel llibreter alsacià Frédéric Schoell (o,  Friedrich Schöll), filòleg i historiador que havia entrat en el negoci editorial durant la revolució (primer a Basilea i després a la capital francesa) i més tard assistiria al Congrés de Viena com a membre del seguici del rei de Prússia. La llibreria de Schoell es trobava al carrer del Fossés-Montmartre, a pocs metres de les ruïnes medievals del convent i de l’església dels Caputxins. El 1798, una part del convent havia estat contractada pel gerent belga Étienne-Gaspard Robert, més conegut amb el nom de Robertson, que es dedicava a explotar les propietats d’aquell entorn gòtic per al seu espectacle: una barreja de llums, imatges i sons que va vendre amb el nom de Fantasmagorie. Al cor del vell París, no gaire lluny de la Place de la Révolution, on el rei i Robespierre havien estat guillotinats, el llibre i l’espectacle es feren ressò i prometien una bona experiència de terror.

Tanmateix, els fantasmes no van ser invenció de Robertson. A la dècada de 1770, un ex-húsar i francmaçó, Georg Schröpfer havia celebrat sessions de nigromància a la seva cafeteria de Leipzig i la seva habilitat per convocar fantasmes mitjançant una llanterna màgica oculta li va atorgar el sobrenom de Genspenstermacher (el creador de fantasmes): Els experiments de Schröpfer jugaven amb l’ambigüitat entre allò sobrenatural «real» i l’artifici, com també ho van fer els espectacles realitzats a París, des del 1792, per Philipstahl o Philidor, que foren els primers anunciats amb el nom de fantasmagorie, i que va avivar l'interès del públic pel tema ocult. La mateixa ambigüitat va ser preservada i portada a l’extrem als espectacles de Robertson, una autèntica experiència multisensorial que pretenia captar la imaginació dels espectadors: el públic era rebut a les fosques entre cranis i sons espectrals, llums de llum i fum. Robertson pronunciava un discurs en què hi barrejava necromància i ciències ocultes, electricitat i galvanisme; després la llanterna començava a projectar els horrors, esquelets, fantasmes, els déus antics, però també l’ombra de Voltaire o el cap guillotinat de Danton. Superstició antiga barrejada amb la història contemporània. En algun moment, la policia va tancar l'espectacle quan es va estendre el rumor que Robertson podria tornar a la vida del rei Lluís XVI.

Donar nom al llibre Fantasmagoriana significava, per tant, transformar l’experiència dels espectacles populars de fantasmagoria de Robertson en lectura, i alhora oferir al lector una experiència comparable d’horrors, dins de les tres-centes i més pàgines de què constava cadascun dels dos volums. D’una banda, l’equació entre la literatura i els espectacles de llanternes màgiques va convidar els lectors a apropar-se als textos a través del paradigma visual construït pels espectacles de fantasmes. Aquí trobareu un fragment de "L'Heure fatale" (original "Die Verwandtschaft mit der Geisterwelt") de Friedrich August Schulze, que descriu l'aparició d'un estrany esperit d'una noia:

“Vaig anar cap a l'armari. Però imagineu el meu temor mortal quan estava a punt d'obrir-lo, les dues portes es van obrir de bat a bat silenciosament; el fanalet que tenia a la mà es va apagar i, com si estigués davant d’un mirall, la meva fidel imatge sortí de l’armari; la brillantor que en sorgia va il·luminar una gran part de la sala. I després vaig sentir aquestes paraules: "Per què tremoleu en contemplar el vostre propi ésser, que s'acosta per proporcionar-vos el coneixement de la vostra pròxima mort i revelar-vos el destí del vostre llinatge?”


http://britishphotohistory.ning.com/profiles/blogs/workshop-magic-lantern-and-science-17-march-2017


Comentaris

Entrades populars