Torno
De nou, dins el refugi. M'evadeixo del perill. No tinc clar si és en una vall, o dalt la muntanya, envoltada de boscos. O bé prop de la mar. O si hi ha "civilització" a frec. Potser algun veí llunyà. El cas és que torno a seure a la butaca d'orelles a la vora de la llar. L'espetec del foc que crema troncs i branques i el cant d'insectes i amfibis oposats a la contaminació acústica, m'ajuden a focalitzar el punt de la calma i minvar la pulsació cardíaca. Amb aquest regrés no pretenc acabar excel·lint en l’escriptura creativa. Inabastable. Ambiciono reprendre el diàleg interior i col·locar de nou aquelles falques que amb el temps necessitem enrobustir. Com aquelles taules de menjador que, tot i ser de roure massís, amb els anys fan figa. Però també animo a tots aquells que vulguin dir la seva i compartir les seves experiències a, simplement, fer-ho. El Dr. Salvador Massip fou el meu primer conseller als inicis de la primera època de l'escriptura terapè
