Torno

De nou, dins el refugi. M'evadeixo del perill.

No tinc clar si és en una vall, o dalt la muntanya, envoltada de boscos. O bé prop de la mar. O si hi ha "civilització" a frec. Potser algun veí llunyà.

El cas és que torno a seure a la butaca d'orelles a la vora de la llar. L'espetec del foc que crema troncs i branques i el cant d'insectes i amfibis oposats a la contaminació acústica, m'ajuden a focalitzar el punt de la calma i minvar la pulsació cardíaca.

Amb aquest regrés no pretenc acabar excel·lint en l’escriptura creativa. Inabastable.

Ambiciono reprendre el diàleg interior i col·locar de nou aquelles falques que amb el temps necessitem enrobustir. Com aquelles taules de menjador que, tot i ser de roure massís, amb els anys fan figa. Però també animo a tots aquells que vulguin dir la seva i compartir les seves experiències a, simplement, fer-ho.

El Dr. Salvador Massip fou el meu primer conseller als inicis de la primera època de l'escriptura terapèutica. Si no et trobes bé, escriu. Tant se val si és a mà o a l'ordinador. I el que contingui. Deixa-ho anar tot. M’instava.

La veritat, poc m'importa si milers de psicoterapeutes insisteixen en l'escriptura manual. No és cap subversió. És l'avantatge que suposa el fet de poder anar enrere i endavant sense haver d'estripar piles de fulls.

I una altra de les raons és que, precisament avui, m'han fet memòria d'una entrada que vaig escriure en aquest mateix bloc el gener del 2020 sobre l'assistència a una xerrada de David Bueno i Torrens, doctor en Biologia i professor i investigador de Genètica a la Universitat de Barcelona en relació amb el cervell de l'adolescent.

Tinc, per tant, les entranyes agitades. En convulsió i combustió. Prop de l’erupció com un volcà.
La veïna em diu que anar a ballar a la discoteca li va bé i l’herbolària ho soluciona tot amb whisky. La meva lluita interna la vull fer constar aquí, sense conductes i mètodes que la disfressin o, que després d’ocultar-les, les facin tornar a surar.

No us espereu res d'un altre univers. És la situació més mundana que hi pugui haver. És la simple tria entre els diners que necessitem per viure i la salut mental.