Jean Laplace

                        La premsa informa  que Jean Laplace,  el dibuixant de les vuit diferències de La Vanguardia ens ha deixat, a l'avançada edat de 84 anys.

                         Jo esperava amb delit aquells diumenges en els quals l'avi, el pare del meu pare, venia a dinar a casa. Com d'habitud, la mare cuinava paella. A la nostra llar es respiraven records passats amb els nostres familiars de les terres dels tarongers i s'alenaven il·lusions per a construir-ne de nous.

                         Com un gos faldiller, romania enganxada darrere la porta d'entrada del pis i poques vegades, canviava de posició. Mentre restava dreta i recolzava l'esquena sobre la porta, passava l'estona repicant aquesta amb el cul fins que la mare, des de la cuina, acompanyava un crit amb el mot prou. Aleshores, m'asseia a terra i de tant en tant, ben nerviosa mirava per l'espiell.

                         L'intèrfon feia tres pics i repicó. Soc l'avi deia. I a corre-cuita pitjava el botó perquè s'obrís el portal i alhora obria la porta de casa. Aquell ascensor el percebia molt lent, i quan l'avi en sortia al replà, jo no parava de saltar i fer-li festes.

                         Ell sempre venia preparat. La carpeta gran, el diari de La Vanguardia i algun còmic, en una mà. A l'altra, les pastetes del Torn de la Creu per a les postres. I penjant d'un dels dits, la bandolera amb l'estoig del puro, per l'hora del cafè.

                         L'avi venia una estona abans que la mare escudellés i haguéssim de seure tots a taula. Sempre he pensat que ho feia perquè preveia el joc junts. Quan feia bo, ambdós sortíem a la terrassa, m'agafava de les mans, i em feia l'avió. Giravoltàvem de manera que els peus no em toquessin terra.

                         

                         Llavors arribava el moment. El nostre ritual. Aquell de seure al sofà tots dos junts i que l'avi obrís el diari per la secció de "Pasatiempos". En aquells anys, La Vanguardia encara no imprimia en català. Mancava un bon tros encara perquè els meus peus toquessin el terra.

                         I mentre jo recolzava el cap damunt l'espatlla del meu avi, ell feia veure que no recordava on havia guardat la seva estilogràfica. Furgava per totes les butxaques, fins que per art de màgia, el feia sortir encara no sé d'on. Aleshores miràvem els dibuixos de les vuit diferències de Jean Laplace. Intercanviàvem impressions i ambdós rèiem força perquè eren bastant còmics. Durant una estona mirava embadalida les lletres L-A-P-L-A-C-E, mentre el cap em pujava amunt i avall per la respiració de l'avi. Llavors ens posàvem a buscar les vuit diferències i quan en trobàvem una, l'avi em deixava el bolígraf perquè jo mateixa fes el cercle.

                         Després miràvem i llegíem la tira còmica de Fred Basset d'Àlex Graham. Jo continuava amb el cap recolzat a la seva espatlla i m'agafava soneguera. L'avi era un home molt tranquil i aquesta tranquil·litat la sabia transmetre.

                         Jo em quedava observant mentre l'avi resolia els mots encreuats de Fortuny i donava cops d'ull al jeroglífic i al repte dels escacs. Aquelles paraulotes tan llargues sense significat aparent i aquells moviments d'escacs que havies de memoritzar per guanyar la partida m'acabaven d'endormiscar.

                          Fa anys i panys que el meu avi va marxar. I ara ho ha fet Jean Laplace.