Tots els símbols de la por - Salvador Macip

Potser ja he fet l’observació massa cops, o no tants com mereixeria. O simplement, no he estat suficientment explícita.

 El que sí que he deixat força clar és que ja fa un temps considerable que llegeixo Macip. Qualsevol escrit que em caigui a les mans (o bé faci que em rellisqui fins a les mans) me’l llegeixo come rain or shine (caigui qui caigui, indefectiblement): articles divulgatius o d’opinió, novel·les de ciència ficció, entrades al blog. En qualsevol cas, Macip en difusió o en ciència ficció continua per a mi al capdamunt dels grans.

 Clar que llegeixo d’altres autors, i faig les mil i una mentre intercalo llibres de qualsevol gènere. És innegable l’energia que jo mateixa consumeixo en l’esforç per ampliar el camp de visió. Però Macip continua allà. Tot s’ha de dir que és un escriptor incansable que no deixa gaire espai entre produccions: és una màquina sense atur. Però no me’n perdo ni me’n perdono ni una.

 I és que per molt que un vulgui, Macip no es pot evitar. Si no tasteu-lo i ja m’explicareu. 

Em trobo justament a la plana dues centes de “Tots els símbols de la por” i és com si m’hagués endrapat vuit capítols seguits d’una sèrie d’aquestes que tant ens agraden, hagués mirat l’hora al rellotge i no me’n sabés avenir. 

“Tots els símbols de la por” és l’equilibri perfecte en qualsevol dels sentits. El pur reflex de la capacitat de mostrar la senzillesa d’allò que és impenetrable: una harmoniosa abstracció de la complexitat.

 “Tots els símbols de la por” arrenca amb un resum curt però precís. En la seva justa mesura i suficientment efectiu, ens permet fer un abocament de memòria que ens planta de cop en el qui, on i els objectius.

 Tot i que el recorregut pel fil narratiu no és lent, Macip ens dona detalls assats per tal de no entrebancar-nos durant la lectura, però alhora no haver-nos de seure a esperar. Encara que la història vagi farcida de sorpreses, persecucions i molt, molt de gas, nosaltres continuem dins la barca, baixant per un riu en força calmat envers el nostre destí.

 Macip a “Tots els símbols de la por” és subtil però alhora contundent. Ens porta per allà on vol i ni ens n’adonem. Fa un treball quirúrgic tan fi que quan parem esment ja ens trobem entreteixits dins la tela. Però qui vol sortir-se’n?