"Les Conteuses", creadores dels contes de fades.
La
gran majoria de revolucions s'inicien de forma discreta a la narrativa.
Els
contes de fades en resulten un bon exemple.
Les
dones que van crear els primers contes de fades eren força més radicals que el
que els Germans Grimm ens han fet creure. Els primers contes de fades eren
crítiques al patriarcat. És per això que necessitem fer reviure el
seu llegat.
L'afirmació
popular de què els contes de fades han evolucionat exclusivament de la tasca
trobadoresca és un mite. Aquests, van ser creats amb gran esforç per les "conteuses" o
narradores, un cercle aristocràtic d'escriptores franceses del s.XVII.
A
les darreries del regnat de Lluís XIV, la societat francesa esdevingué
religiosa i conservadora d'una manera ben radical. Clergues destacats prohibien
obres de teatre i d'altres formes d'art com ara les novel·les d'autores.
Durant
aquest període, la vida de les dones girava en torn la submissió total. Se les
casava vora els quinze anys amb homes sovint força més grans. Unions
concertades per protegir la propietat familiar. No podien divorciar-se ni
treballar, com tampoc controlar les seves herències. I mentre als marits se'ls
permetia tenir amants, les dones podien ser castigades i enviades a un convent
durant dos anys, només pel fet de l'existència d'una rumorologia sobre un
possible "affaire".
En
aquest medi repressiu de les darreries del s.XVII a França, els contes de fades es van cristal·litzar
com a gènere. Eren interpretats i recitats als salons literaris i, des del
1697, els contes de fades de la Baronessa Marie Catherine d'Aulnoy, la Comptessa Heriette-Julie de Murat, Mademoiselle l'Héritier i Madame Charlotte Rose de la Force van ser publicats a Biblioteca
Blava, en format d'una sèrie de llibrets assequibles i col·leccionables que va
permetre que circulessin per tots els nivells de la societat, esdevenint
best-sellers fins a finals del S.XVIII, tot i que foren
el centre de crítiques constants.
Aquestes
històries i els seus autors eren homenatjats com a nova tendència a "La Mercure Galant", la revista vigent d'aquell temps a París.
Aquest gènere subversiu incorporava motius i tropes de la mitologia clàssica,
la codificació de la cavalleria medieval, les faules de "La Fontaine"
i les novel·les de les primeres escriptores franceses feministes Mademoiselle de Scudéry i Madame la Fayette.
Podem
per tant afirmar, que la Baronessa Marie Catherine d'Aulnoy, creadora del
terme "conte de fées" o
"conte de fades", no necessitava un altre heroi quan va publicar la
seva primera contalla el 1690. Felicite, la seva ingeniosa reina de les fades, era una vertadera heroïna. Regnava en un
magnífic imperi i cobria al Príncep Adolf amb devoció i regals. I va ser
finalment abandonada, quan ell, sacrificant la seva felicitat mútua, començà a
cercar la fama i la glòria.
El
tema central dels contes de Marie Catherine d'Aulnoy era la reprovació
dels matrimonis arranjats. Les seves heroïnes eren agents dels seus propis
destins.
D'aulnoy i les seves
coetànies utilitzaven l'exageració, la paròdia i les referències a altres
històries per tal de desestabilitzar els costums i les convencions que
reprimien la llibertat i la institució de les dones. De mentre que la recerca
continuava sent l'amor, la Baronessa va prendre immensa cura d'entretenir a les
lectores.
Al
conte "L'Ocell Blau", la particular vitalitat del Príncep Encantador
de D'Aulnoy, encara resulta
atractiu als lectors actuals. Llargues hores d'atenta i permanent conversa a
més de devoció per alimentar la seducció de la princesa. Però aquesta també
provoca de manera suau i va minant el codi amorós cavalleresc. A "Finette Cendron" una variant de la Ventafocs, el príncep pateix una
vida amenaçada per atacs d'enamorament:
“Des d'aquell dia es va negar a menjar,
I el seu aspecte es va sotmetre a un gran canvi; va esdevenir groc com el
codony, prim, melancòlic i deprimit. [...] Observant-lo contínuament durant
tres dies i tres nits, van concloure que estava enamorat i que moriria si no li
trobaven un remei.”
D'Aulnoy, per tant, fou la
precursora d'aquesta ficció i fantasia específiques. Genuïna en els seus mons i
reialmes artesanals en miniatura, inseria crítiques al patriarcat, a través de
la inefectivitat, passivitat i
absurditat dels reis, governants i pares.
Totes
les narradores van crear els arquetips de les heroïnes dels nostres contes de
fades clàssics: la Ventafocs, la Bella Dorment i Rapunzel. Tanmateix els
contes eren complexes i de moral ambigua. Anaven dirigits a adults educats i no
a un públic infantil. Les històries eren llargues, com novel·les i incorporaven
uns personatges ben desenvolupats, diàlegs i arguments complicats. En general
divagaven, de manera que brodaven un tapís extravagant de meravellós detall.
Al s.XIX, quan els Germans Grimm van encetar el seu projecte de
recull i publicació de contes populars, van prescindir de "les conteuses" com a no
representatives de la veu del poble. Tanmateix, els acadèmics han considerat que
la teoria que els contes de fades dels Germans Grimm tenen una relació lineal
amb els contes populars és nacionalista i masclista, perquè la contaire era generalment una dona inculta. Un rumor ben absurd.
És
necessari redreçar per tant aquesta falsa creença, perquè defuig del
reconeixement de les contribucions d'aquestes autores. Les seves històries
continuen dins la nostra cultura actual en altres formats com: el manga, les
novel·les gràfiques, les pel·lícules, les novel·les i les sèries de televisió.
La
història de les contaires franceses
és una història oblidada que necessita ser reexplicada. Una crònica en què les
autores inviten a imaginar força més llibertat a les vides dels seus lectors.
Al cap i a la fi, els ensenyaven a exercir l'autoria d'una de les nostres
tasques més fonamentals: el fet de poder escollir la persona a qui estimem.
La
nova novel·la de Melissa Ashley ”The Bee and the Orange Tree" –"L'abella i el taronger" explora la vida de Marie Catherine's d'Aulnoy. S'acaba d'editar
a través d'Affirm Press.
Baronessa Marie Catherine d'Aulnoy
Editorial: Librairie Hachette, Paris
Il·lustracions de Lola Anglada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada