Mary Shelley per Haifaa Al-Mansour

                        Des que la vaig sentir a novetats, em moria d'il.lusió de veure-la. És d'aquelles películes que pensava "no em vull morir sense haver-la vist com a mínim un cop". I és que no he parat fins que ho he aconseguit. Ha estat un bon regal d'aniversari.

                         Hi tenia una fe cega en aquesta película per diverses raons. Haifaa Al-Mansour és la primera dona directora del seu país, i és reconeguda a nivell internacional. Per ser dona d'èxit en aquestes condicions, ha de ser el doble o bé el triple de treballadora i bona en tot allò que es proposi. De ben segur que ha lluitat aferrissadament, per plasmar de la manera més adequada i brillant, tot allò que era necessari copsar de la biografia de Mary Shelley, per després portar-la a la gran pantalla. Tots els actors són britànics i sempre he explicat que tinc una forta debilitat per tot allò que es trobi relacionat amb les illes nòrdiques. La Marmite inclosa, sobre la que els mateixos anglesos diuen que es crema de netejar les sabates. Però tinc tendència a pensar que no hi ha ningú millor per a la interpretació de les coses de casa que els mateixos de la casa.

                         La història és fidel i porta una molt bona cadència. El ritme necessari per tal de que es pugui inclús assimilar tot petit detall exposat acuradament. Els moments contemplatius són necessaris per poder admirar la bellesa de la fotografia i la dels jocs de paraules que es troben als diàlegs dels personatges, paraules que poden excitar, provocar i seduir. Els excessos del romanticisme, del terror gòtic i del dolor del drama de la vida, queden perfectament equilibrats per la bona dosi de realisme de la biografia literària. Haifaa Al-Mansour ho narra amb elegància, intensitat i ritme alhora que amb molta delicadesa, ens obre els ulls davant aquest aprenentatge vital, el de l'abandonament i la solitud.

                         Elle Fanning, que interpreta a Mary Shelley, dóna al seu paper una sobrietat i un realisme espectaculars. Tan Douglas Booth en el paper de a Percy B. Shelly i Tom Sturridge, en el de Lord Byron, interpreten magistralment el narcissisme exhacerbat. Stephen Dillane interpreta al pare de Mary Shelley, William Godwin amb la sobrietat i serietat necessàries per a un tutor de l'època. Més d'un cop em van recordar a Gary Oldman, interpretant el compositor Beethoven a "Amor Inmortal" -Inmortal beloved. Finalment, un brillant Ben Hardy, que interpreta, en paraules de Lord Byron,  el "duc del sopor", el Dr. Polidori, creador i escriptor de "El vampir" i qui planya a Mary Shelley quan veu tot el percal on està inmersa. L'actriu Bel Powley fa un bon paper com a Claire Clairmont qui, ajustada a la perfecció al temps dels successos, es deixa portar desenfrenadament per les passions, les emocions i el melodrama dels romanticisme amb pinzellades gòtiques.

                         Tot i que en la pel.lícula no es potencia suficientment la forta influència científica que va rebre l'obra de Frankenstein o el Modern Prometeu de Mary Shelley, o Mary Wollstonecraft Godwin, els paral.lelismes de la vida entre l'escriptora i la criatura creada pel Dr. Victor Frankeinstein són ben reals.

             El film fa justicia.