Passa al contingut principal
Mary Shelley per Haifaa Al-Mansour
Des que la vaig sentir a novetats, em moria d'il.lusió
de veure-la. És d'aquelles películes que
pensava "no em vull morir sense haver-la vist com a mínim un cop". I
és que no he parat fins que ho he aconseguit. Ha estat un bon regal
d'aniversari.
Hi
tenia una fe cega en aquesta película per diverses raons. Haifaa Al-Mansour és la
primera dona directora del seu país, i és reconeguda a nivell internacional. Per
ser dona d'èxit en aquestes condicions, ha de ser el doble o bé el triple de
treballadora i bona en tot allò que es proposi. De ben segur que ha lluitat
aferrissadament, per plasmar de la manera més adequada i brillant, tot allò que
era necessari copsar de la biografia de Mary Shelley, per després portar-la a
la gran pantalla. Tots els actors són britànics i sempre he explicat que tinc
una forta debilitat per tot allò que es trobi relacionat amb les illes
nòrdiques. La Marmite inclosa, sobre la que els mateixos anglesos diuen que es
crema de netejar les sabates. Però tinc tendència a pensar que no hi ha ningú
millor per a la interpretació de les coses de casa que els mateixos de la casa.
La
història és fidel i porta una molt bona cadència. El ritme necessari per tal de
que es pugui inclús assimilar tot petit detall exposat acuradament. Els moments
contemplatius són necessaris per poder admirar la bellesa de la fotografia i la
dels jocs de paraules que es troben als diàlegs dels personatges, paraules que
poden excitar, provocar i seduir. Els excessos del romanticisme, del terror
gòtic i del dolor del drama de la vida, queden perfectament equilibrats per la
bona dosi de realisme de la biografia literària. Haifaa Al-Mansour ho narra amb
elegància, intensitat i ritme alhora que amb molta delicadesa, ens obre els
ulls davant aquest aprenentatge vital, el de l'abandonament i la solitud.
Elle
Fanning, que interpreta a Mary Shelley, dóna al seu paper una sobrietat i un
realisme espectaculars. Tan Douglas Booth en el paper de a Percy B. Shelly i
Tom Sturridge, en el de Lord Byron, interpreten magistralment el narcissisme
exhacerbat. Stephen Dillane interpreta al pare de Mary Shelley, William Godwin
amb la sobrietat i serietat necessàries per a un tutor de l'època. Més d'un cop
em van recordar a Gary Oldman, interpretant el compositor Beethoven a
"Amor Inmortal" -Inmortal beloved. Finalment, un brillant Ben Hardy, que
interpreta, en paraules de Lord Byron, el "duc del sopor", el Dr. Polidori,
creador i escriptor de "El vampir" i qui planya a Mary Shelley quan
veu tot el percal on està inmersa. L'actriu Bel Powley fa un bon paper com a Claire
Clairmont qui, ajustada a la perfecció al temps dels successos, es deixa portar
desenfrenadament per les passions, les emocions i el melodrama dels
romanticisme amb pinzellades gòtiques.
Tot
i que en la pel.lícula no es potencia suficientment la forta influència
científica que va rebre l'obra de Frankenstein o el Modern Prometeu de Mary
Shelley, o Mary Wollstonecraft Godwin, els paral.lelismes de la vida entre
l'escriptora i la criatura creada pel Dr. Victor Frankeinstein són ben reals.
El film fa justicia.
Una crítica magnífica. No ens la perdrem per res del món.
ResponEliminaMoltes gràcies @RiberaRoger
EliminaUna crítica magnífica. No ens la perdrem per res del món.
ResponEliminaEts una apassionada crítica cinematogràfica i, espero, més de fiar que els propis crítics professionals, en molts dels quals no hom pot creure. Gràcies per compartir les teves experiències.
ResponEliminaAquest film s'ho valia. No sé si soc més de fiar que els mateixos crítics professionals o bé, dubto molt de saber-ne com ells. Arribats aquest punt, em dedico a explicar la meva pròpia experiència.
EliminaGràcies Ricard per deixar el teu comentari aquí.