L'Espectacle.

Aplaudia.

Al principi ben enlluernada per l'espectacle. Com si no m'acabés de creure que allò que havia vist hagués realment existit. També era d'aplaudir la meva idealització. Aquell pensament màgic envers uns pallassos descolorits i amb un nas vermell de plàstic que mig penjava. L'entorn era ben ple de fang. Havia caigut un bon aiguat al poble costaner de Llafranch.

I vaig acabar aplaudint amb molta força i ganes perquè la sort m'havia acompanyat. Feia poc que havia acabat de ploure i els pallassos havien decidit actuar. Per fi, sortíem d'aquella habitació menuda de la Fonda, on m'havia passat part de la tarda amb el nas enganxat al vidre del balcó veient com queia l'aigua. Al final anàvem a veure aquell espectacle tan desitjat.

I és que quan vaig veure vers el migdia que començava a ploure i la mare em va dir que els pallassos amb pluja no actuarien, vaig començar a plorar desesperadament. Durant una setmana sencera d'aquell mes d'Agost, havia estat veient anunciats els pallassos a tot arreu on l'ajuntament havia pogut enganxar els petits rètols d'avís. I dia rere dia, vaig anar acumulant il•lusió. Una il•lusió gens desmesurada per la meva edat però potser no del tot compresa pels adults.

I és que res podia dependre més del destí que el fet que deixés de ploure. Allò no ho podia arreglar ni el papa. Vaig anar acumulant ràbia i desànim. Fins que de cop algú ho va arreglar. Potser va ser el mes d'Agost.

I ben bé no recordo com va anar allò de: no seguis al terra que està ple de fang i jo vaig acabar seient-hi.