Santiago Ramón y Cajal, el científic definitiu?
Aquest article va ser publicat a "The Biochemist", una revista de tirada bimensual i de lectura essencial per a tot aquell amb un interès fonamental envers els processos de biologia molecular, salut i malaltia. "The Biochemist" és una bona manera de seguir les notícies i les diverses posicions envers temes de rellevància de la comunitat de biociència molecular.
Per Salvador Macip - Universitat de Leicester.
El premi Nobel de Fisiologia i Medicina del 1906 el van
compartir dos científics que varen establir les bases per al
coneixement del funcionament del cervell,
Camillo Golgi i Santiago Ramón y
Cajal. Se'ls va concedir aquest honor en reconeixement pel seu treball sobre
l'estructura del sistema nerviós. Tanmateix, de manera contrària al que sol
passar en aquestes situacions, un d'ells estava equivocat i va intentar
sabotejar les teories de l'altre, rebutjant admetre els seus errors fins i tot
quan en el seu discurs d'acceptació del premi. Com s'ho va fer Santiago Ramón y
Cajal, un humil doctor espanyol, per eclipsar el llegendari patòleg italià i
canviar per sempre la manera en com veiem el cervell?
Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) era un home de família, un
fotògraf innovador, un artista, un escriptor consumat, un hipnotitzador, un
àvid jugador d'escacs i moltes coses més però, per sobre de tot, era un
científic. La ciència era la seva feina, la seva passió, la seva obsessió i el
seu refugi. Quan la seva filla Enriqueta va contraure una febre greu,
probablement una tuberculosi meníngia, i els limitats recursos mèdics d'aquell
temps no eren suficients per oferir-li cap cura, la seva dona Silveria feia guàrdia al costat del llit tota la
nit, mentre Santiago marxava al seu estudi, incapaç de fer front a la situació,
i s'aïllava dels problemes que omplien el món real. Allà, en el seu
domini privat, va passar cada minut lliure que tenia utilitzant el seu
microscopi per explorar nous horitzons i solucionar les qüestions que més
l'intrigaven. La seva tossuderia, la seva paciència i els seus grans poders
d'observació el van portar a convertir-se en el científic més expert del seu i
potser de tots els temps.
Santiago, fill d'un metge rural autodidacta d'una regió
empobrida d'Aragó de mitjans del segle XIX,
era un nen problemàtic que tothom creia que no arribaria enlloc. Es barallava constantment
i era un barrilaire. Una vegada, se les va
enginyar per muntar un canó improvisat que
ell i els seus amics van utilitzar per tombar una tanca.
No s'adaptava al rígid sistema escolar del moment i haguera preferit passar el
temps llegint llibres d'aventures o observant les coses i dibuixant-les.
Tanmateix, el seu pare, un home estricte, tenia altres plans. Tot i que
Santiago, en realitat, volia ser un artista, el van forçar a estudiar medicina.
D'acord amb el seu caràcter, Santiago va rebel·lar-se, però després de negociar
i pregar durant anys, durant els quals fins i tot va exercir temporalment com a
aprenent de sabater, finalment va transigir i va assistir a l'escola de
Medicina a Saragossa.
Allà va descobrir que les coses a la universitat no estaven tan
malament com es pensava. Hi havia un munt d'oportunitats per sadollar la seva
inesgotable curiositat. El fet de prendre consciència de la dimensió que
abraçava la resolució d'enigmes mèdics l'entusiasmava força. També es va adonar
que la seva passió per l'art era, de fet, un avantatge quan estudiava anatomia.
Finalment va incorporar-se al departament on també treballava el seu pare.
D'aquesta manera, la seva carrera com a científic va començar fent dissecció de
cadàvers i dibuixant el que veia, a més d'ensenyar els coneixements bàsics als
nous estudiants. Aviat va adonar-se que el que de veritat li interessava era el
fet d'entendre la manera com el cos humà funcionava, no el fet de tractar els
pacients quan es posaven malalts. En diverses ocasions quan era petit, havia
ajudat força al seu pare i sabia que seria més feliç treballant en un
laboratori que no pas a l'hospital o anant de poble en poble visitant gent
malalta. I exactament això és el que va fer durant la resta de la seva vida.
Casat i amb una família que anava creixent, Santiago va mudar-se
a València, on el seu nom va ser relacionat ràpidament amb l'estudi de les malalties
infeccioses, un tema que havia d'ensenyar en aquella universitat. La seva
popularitat va augmentar (i es va guanyar uns quants enemics de per vida) quan
amb el raonament científic va desacreditar una vacuna que es donava per acabar
amb l'epidèmia de la còlera que el 1885 assolava la ciutat. Però els
microorganismes no eren el que realment li interessaven i aviat va centrar la
seva atenció envers l'òrgan més misteriós del cos humà: el cervell. A
Barcelona, on Santiago es va mudar el 1888, va fer les seves descobertes més
famoses. Va arribar amb la idea de perfeccionar els estudis avançats sobre el
teixit nerviós, entusiasmat perquè Barcelona era aleshores una ciutat pròspera
on treballaven alguns dels millors metges i científics del país . El 1888 ha
estat considerat el seu annus mirabilis, l'any en què totes les peces del
trencaclosques van començar a encaixar. Santiago tenia 35 anys quan es va
adonar que aquell embolic de fibres que es podien veure en observar una incisió
al cervell que havia prèviament tenyit era en realitat un bosc de neurones. Els
seus intrincats dibuixos, encara útils i sorprenents de veure al cap de 130
anys, descriuen què hi veia amb tant detall i cura com una fotografia faria
avui en dia. Són la prova de la seva habilitat d'observar la natura, com també de
la seva habilitat artística, utilitzada d'una manera que el seu pare no hauria
somniat mai quan intentava dissuadir a Santiago de convertir-se en pintor
professional.
El moment decisiu de la carrera de Santiago va ser quan va
aprofitar el coneixement obtingut de la fotografia, un dels seus entreteniments
habituals, i ho va aplicar a la ciència. Va utilitzar la comprensió de la
química del revelatge de la fotografia per tal de millorar la famosa tècnica
concebuda per Camillo Golgi. El biòleg
italià ja era una llegenda quan Santiago va començar a estudiar les mostres al
seu microscopi barat. Va ser gràcies a l'especial coloració platejada d'en
Golgi que Santiago va poder començar el seu treball. Però el jove espanyol va
ser suficientment intel·ligent per ajustar el mètode amb la finalitat
d'aconseguir una claredat i una resolució mai vistes. Va ser precisament això,
i totes les hores que va passar al microscopi, que li va permetre veure el
sistema nerviós d'una manera diferent. Santiago va ser el primer a manifestar
que les neurones eren cèl·lules individuals que comunicaven amb les altres a
través d'uns braços llargs semblants a les branques dels arbres d'un bosc, en
comptes d'una única xarxa continua com Golgi i tothom creien en aquell temps.
Les contribucions de Golgi a la histologia i a l'estudi del
cervell són nombroses i essencials, i el fan mereixedor de rebre qualsevol
premi. Tanmateix, va fracassar en reconèixer que la teoria de Santiago
funcionava molt millor que la seva pel que fa a la descripció de l'organització
de les neurones. Tot i la seva oposició, la resta del món va acceptar les noves
descobertes força ràpid i aviat Santiago
es va convertir en una celebritat. Primer va ser en els cercles científics però
la seva fama es va expandir ràpidament arreu, especialment després del Premi
Nobel, el primer per a un científic espanyol, que el va empènyer envers el
focus d'atenció que tan poc li agradava.
El 1892, Santiago va marxar de Barcelona cap a Madrid, on va
viure la resta de la seva vida intentant defugir el reconeixement immediat que
havia obtingut. Fins i tot per a un país que, històricament, mai havia estat
massa interessat per la ciència, va ser difícil ignorar la revolució que els
descobriments de Santiago havien aportat a la medicina i, per tant, a la
societat. Va continuar la seva recerca fins el darrer dels seus dies, al mateix
temps que formava la nova generació d'històlegs i científics espanyols que
portaren el seu llegat més enllà. Part del seu llegat acadèmic també inclou un
conjunt de llibres per a tots els públics força entretinguts. Els llibres,
encara llegits a Espanya de manera regular, ofereixen una barreja d'escrits
autobiogràfics amb pensaments sobre temes ben diversos, seleccionats de les
seves experiències d'anys d’observador àvid. Sovint estan relacionats amb la
ciència però també inclouen política, història i d'altres temes que l’amoïnaven.
Malgrat l’ampli ventall d'interessos, Santiago serà recordat
sobretot com un home compromès amb la ciència. El vespre en què la seva filla
Enriqueta lluitava per sobreviure, Silveria va
ser incapaç de demanar l'atenció a Santiago, fins i tot quan es va donar compte
que la nena empitjorava. Tancat en el seu estudi, enganxat al microscopi, com
moltes altres nits, Santiago era aliè del que succeïa fora del seu regne. Quan
al final va sortir de l'habitació, diverses hores després, va trobar la seva
dona bressolant el cos sense vida de l'Enriqueta. No l'havia volgut molestar,
així que s'havia quedat sola dins la seva habitació, plorant en silenci. Aquest
és un dels exemples que demostren que per a Santiago Ramón y Cajal la ciència
sempre anava primer. Gràcies a la seva devoció incondicional, va aconseguir
canviar el món.
Salvador Macip és científic i escriptor. Va estudiar Medicina a la
Universitat de Barcelona on també va obtenir un doctorat
en Genètica Molecular. És Professor Associat al Departament de biologia
Molecular i Cel·lular a la Universitat de Leicester, on dirigeix el Laboratori
de Mecanismes del Càncer i l’Envelliment. Ha publicat aproximadament 30 llibres
a Espanya, molts dels quals han estat traduïts, incloent llibres de divulgació
com "Jugar a ser Déus" (amb Chris
Willmott, guanyador del XIX Premi Europeu
per la Divulgació Científica) i una biografia de Santiago Ramón y Cajal, . Email:
sm460@le.ac.uk
Traducció al català: Rosa Roger
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada