Els temps que corren ( I )

            Les dotze de la nit i no sé com dir-li a la Bruna que només falten dos dies per lliurar la Declaració de la Renda a Hisenda. I no he pogut fer-la.  

           Fa uns anys, ens la feien uns advocats. Però com que no presentava cap dificultat i cada anualitat havíem de deixar anar una morterada de calers, només per posar-hi quatre números, vaig decidir agafar el toro per les banyes i fer-ho jo mateix.           

            La tibada de bossa de fa unes setmanes a Barcelona va ser força perjudicial. A banda de tenir-hi tota la documentació, entre d'altres pertinences, com la majoria de gent, hi tenia un pendrive amb una pila d'informes. Hi havia incloses les còpies de la Declaració de la Renda dels anys anteriors i claus varies per a l'accés l'aplicatiu. Havia decidit fer neteja del disc dur de l'ordinador i em calia bolcar de nou, tota aquesta informació al PC.

             De debò que porto hores donant-li voltes a com explicar la situació a la Bruna i no me'n surto. Sobretot pel fet de voler evitar-li un altre disgust. La meva dona porta uns dies força alterada. Explica que no es troba gaire bé. Se sent nerviosa, tot i que no reconeix ben bé el motiu. Aquesta xafogor estiuenca tampoc resulta de gran ajut. Està tan desesperada, que a tota hora em fa saber que se sent molt inflada. No cal dir que afegeix de manera sovintejada, sense parar de mirar-se al mirall, que es veu grassa. Al·lega de que les pastilles hormonals, aquestes que el metge li fa prendre contra la seva voluntat, retenen qualsevol líquid que ingereixi i a demés la fan estar neguitosa. Vaja, que les píndoles rosades tenen la culpa de tot.     

          No goso ni fer-li la insinuació de que, segons quines dones a partir d'una certa edat, canvien d'una manera força radical en varis sentits. Tot i que pugui començar a haver-hi alguna petita disfuncionalitat, en qualsevol sentit, la manera de fer i sobretot la visió de les coses en general, esdevé caricaturesca de manera innegable. Blancs i negres ocupen més espai a la paleta de colors i apareixen les exageracions i els extrems de forma més sovintejada.        

         Millor però que calli. No vull que em titlli de masclista. Perquè aquesta és una altra. No fa gaire, la Bruna, va fer com una mena d'explosió de la que en va sortir alliberada de sí mateixa i, quan veu o sent el més mínim detall del que anomenen micromasclisme, es desencadena un huracà que només queden de peu les quatre parets de casa.        

         I tot que explico va començar com un rellotge a partir dels quaranta. Us ho asseguro. I després del temps que fa i la intensitat que ha pres, jo mateix podria fer-ne una ponència sencera. M'he convertit en un autèntic setciències de l'afer en qüestió.       

        La meva muller llegeix al llit. Aquests darrers anys devora els llibres. A banda de la gana que l'assetja amb ferocitat durant aquesta dècada dels quaranta, endrapa llibres com si no hi hagués un demà. I és que de fet, tot el que fa, ho fa amb aquesta passió desenfrenada. Quan la vaig conèixer era una noia prima, quasi seca i tímida, que durant els sopars amb els amics gairebé no parlava, i recolzava el seu cap a la meva espatlla mentre m'acariciava la mà. En els darrers sopars, quan surt un tema ben polèmic i d'actualitat, només li cal pujar a la taula i picar-hi de peus per continuar defensant la seva visió. Tal i com de ben segur faria, una líder del poble gaèlic. Només li falten les trenes.    

         M'atanso de manera sigil·losa al nostre llit. Està tan concentrada que ni m'ensuma. 

-Ai, Mateu. Quin ensurt! Però per què m'ho fas això? Què passa?

-Doncs que no sé com dir-te que no he pogut fer la maleïda declaració i només queden dos dies per presentar-la.

-Què ha passat? Com és que no m'has avisat? Què em pot passar? Què podem fer?

-Quan em van prendre la bossa hi havia el pendrive on hi havia informació força important. I aquest petit artilugi no el vam rebre junt amb la resta d'objectes personals que l'Administració de correus ens va fer arribar. De fet, no t'he avisat abans perquè anem sempre tan atabalats amb les gestions diàries que simplement no hi he pensat. L'únic que podem fer és, demà anar a casa dels advocats, que ens la facin. Un dels fets que més ràbia em fan és el que cobren, però tal dia farà un any.

-A veure Mateu. Per començar, demà, tu i jo, treballem les vuit hores. Jo en algun moment he de parlar amb el meu ginecòleg, perquè no puc estar durant més temps en aquest estat d'inflor i tensió. Per la tarda, hem de recollir les notes de l'escola i dels extraescolars d'en Marcel. Pensa que a cada punt d'aplegada, haurem de seure amb el membre de l'equip docent que ens toqui per tal d'ampliar informació sobre els resultats. Després, he d'estar com un clau a cal dentista, perquè ahir em va trucar per confirmar hora i hi vaig estar d'acord. Mateu, estic molt alterada i no em trobo gens bé. Necessito tranquil·litat, encara que sigui durant aquests dies. I avui que em resulta tan necessari, no podré fermar ull.      

       I això és el que passa. Ni més ni menys. Hi ha dies que la Bruna, sigui perquè està més cansada de l'habitual o per qualsevol altra raó que se m'escapa, es pren les coses més normals del dia a dia, com si fos el dia del judici final.