La Setmana de l'Àlbum Il·lustrat

Obro els ulls. M'està mirant. I somriu. Li torno el somriure.

           Les persianes claregen. Ja deu ser hora de llevar-se i s'ha d'aprofitar quan el cos ja ha dit prou.

            La pubilla m'acaricia una galta, m'abraça i em fa un petó. No puc demanar més. Tot i que estic força sensible, és sens dubte, un moment emotiu. Els ulls se m'omplen de llàgrimes, però faig el cor fort i quan em pregunta que tinc, dissimulo, i faig veure que continuo amb l'al•lèrgia. La pubilla s'hi fixa massa. També.

            Penso que li hagués agradat gaudir de la Setmana de l'Àlbum Il·lustrat a Barcelona. Aquest fet l'haguera acostat més als llibres, perquè hagués pogut conèixer les persones que hi treballen al darrere, les que s'amaguen entre les planes dels contes, les il•lustracions i les signatures. Aquelles que omplen de màgia les estones de les nostres vides que compartim amb els llibres. De la mateixa manera que fan les persones que feinegen tant davant com rere les cortines del seu teatre.

            I és que la pubilla, tot i que inexplicablement les amaga, té il•lusions i molta empenta. I per això, aconsegueix el que es proposa. Volia ser la delegada de la classe, i no ha parat fins a aconseguir-ho. Volia ser primera veu a l'obra de teatre del extra-escolars. Ho és. I tampoc s'ha aturat fins a obtenir el paper de la narradora de l'obra de teatre de l'escola.

            Potser algun altre any podrà gaudir de la Setmana de l'Àlbum a Barcelona. Potser si el màrqueting de les persones encarregades fes més cridòria, ens arribaria a la Catalunya Central. L'inconvenient està en aquells que pensen que si a ciutat se n'assabenten, ja n'hi ha prou. Poc farem amb separacions, que bé són per interessos, per deixadesa o per la creença que de muralles enfora no hi ha ningú, que tots són camps. No hi ha vista més enllà de la fortificació. I dubto molt que sigui per manca d'enrenou dels "sense sostre" perquè d'escàndol, en fan, i una bona estona. Fins que se'n cansin.

           Només espero que no passin gaires anys perquè algú clavi el cop de cap. Els nanos creixen de pressa, els ulls s'obren i lamentablement, en alguns, o en la gran majoria, la màgia acaba desapareixent.