Els temps que corren (IV)

            Amb ràbia, torno a marcar el telèfon del ginecòleg.
 

            Em sento impotent pel fet de que estigui tan lluny i de que el maleït aparell no serveixi per agilitzar i millorar la comunicació. El doctor no té línea directa, com és normal, però n'estic fins el capdamunt de la pèssima gestió de la seva agenda per part de les infermeres. Que em confirmin de que el doctor em trucarà durant el matí perquè les visites les té a la tarda o vice versa i que al final, resulti tot a l'inrevés, és el pa de cada vegada que he de realitzar alguna consulta. Algun cop que, per força major, no he pogut respondre a una trucada que en pantalla es mostrava com a línea oculta,  he arribat a la  conclusió de que era ell perquè m'he trobat que al cap d'un dia d'esperar la seva trucada,  he hagut de tornar a iniciar tot el periple i quan he aconseguit parlar amb ell, m'ha caigut un bon xàfec.

             La infermera m'informa de que el metge està lliure, em posen en comunicació i la cosa comença malament. El primer que em diu és que faci el favor de respondre a les seves trucades. El cor se m'accelera. És una bona tècnica de defensa preventiva: ataca abans de que t'ataquin o pensis que ho faran. Però considero que no té ni base històrica ni racional per aquesta conducta i que fàcilment s'oblida de que soc el pacient. Tanmateix ell continua a la seva i no deixa ni parlar. Les ganes d'engegar-lo a pastar fang van in crescendo.
 

            Les seves maneres són agres. Sense pèls a la llengua diu que n'està una mica tip de que li digui que les pastilles que em recepta no em senten bé i afegeix que és el tercer cop que les canviem. Només tinc temps de dir-li que és la segona vegada no la tercera. També li hagués dit que si no encerta les pastilles no crec que sigui la meva responsabilitat. I s'emprenya perquè diu que l'expedient està fet un fàstic amb tant de canvi.           

             No sé perquè ho aguanto això. Com a mínim, ja he sabut passar de dirigir-me a ell com a doctor a tutejar-lo, a dir-li pel nom i a poder alçar una mica el to de veu. Aconsegueixo comunicar-li part d'allò que tinc al pap, el fet de que les pastilles que actualment em fa prendre m'alteren i em fan retenir líquids. El maleït doctor em talla de cop i em diu que em compri unes pastilles que fan orinar. És en aquest moment quan la racionalitat m'acaba abandonant. No vull més pastilles. Però ell, afegeix més pastilles, acaba la conversa i penja. No em dóna ni temps d'afegir que per continuar tenint tots el efectes que produeix la síndrome pre- menstrual, més valdria que em deixés en pau amb els seus tractaments, que de fet i en el fons, no sé ni m'explica els perquès del seu seguiment.

             La mare que el va parir. El poc seny que em queda evita que estavelli el telèfon contra l'armari. Començo a plorar i a cridar d'impotència. En aquest moment, se me'n refoten  els veïns. Truco a la meva mare i em desfogo. Entre sanglots li explico que no sé què fer, perquè aquest és l'únic centre que em miren ben mirada i cada any en surto tranquil·la i contenta. Però aquest doctor no sap tractar gens amb les persones, fa el que li sembla sense escoltar el que li vull dir i en comptes de lliurar-me d'un tractament que no sé de què serveix i que no m'acaba d'anar bé, m'afegeix més química. I la creu és que m'han assignat aquest doctor i no tinc marge de maniobra. 

            La mare em sap calmar. Em tranquil·litza dient-me que ella també se les pren i que no tenen efectes secundaris. Tanmateix, no acabo d'entendre el perquè simplement amb cua de cavall o caldos d'api no puc fer el mateix.